Els oligoelements (O.E.) es troben al cos humà en quantitats molt reduïdes. Segons la definició de Forsenn, vigent avui dia, “s’anomenen O.E. els elements químics que es troben presents en una concentració igual o inferior al 0,01 % del pes sec del cos humà”. Tenen una gran importància biològica, ja que actuen com a cofactors enzimàtics, necessaris per a què alguns enzims funcionin correctament.

L’inici de la utilització d’O.E. com a agents curatius es remunta a uns 6.000 anys abans de Crist, amb els sacerdots caldeus. Molt posteriorment, Gabriel Bertrand, a finals del segle XIX, va postular que el Manganès (llavors considerat com una impuresa en els éssers vius), “actuava com un enzim”. Jacques Menetrier, a principis del segle XX, va investigar de manera rigorosa la utilització dels O.E. en humans i va establir les bases de la oligoteràpia actual.

Hi ha dos grups d’O.E.: els principals (o diatèsics) i els secundaris. Com a exemple dels O.E. principals tenim el Manganès (Mn), que es dóna en al·lèrgies; i com exemple del segon grup tenim l’Alumini (Al), que regula el cicle del son i, per tant, millora l’insomni.